dijous, 17 d’abril del 2014

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ IN MEMORIAM

 La vida no és la que uno vivió,
sino la que uno recuerda y 
cómo la recuerda para contarla

Vivir para contarla


GABRIEL GARICÍA MÁRQUEZ (6 de març de 1927- 17 d'abril de 2014) Si hi ha un autor que ha marcat la meva vida lectora, aquest és, sense cap mena de dubte, El gran Gabriel Garcia Márquez, Gabo. La lectura de la seva obra va marcar la meva adolescència i joventut i sempre vaig pensar que ningú podia dir les coses com ell. García Márquez era un monstre de les lletres, un tòtem de la literatura, el més gran entre els grans. Immers en el seu realisme màgic va estremir mig món amb obres més grans que l'alçada d'un campanar. Avui, però, la seva veu s'ha apagat per sempre, però ens deixa un llegat perenne i immortal: una extensa obra, amb títols inoblidables. Cien años de soledad, Los funerales de la mamá grande, Del amor y otros demonios, El amor en tiempos del cólera, La hojarasca, El coronel no tiene quién le escriba... i tants i tants d'altres. Tant de bo no hagués d'escriure mai una entrada com aquesta, però la vida és fràgil, les persones se'n van i, en alguns casos, el seu llegat perdura per sempre. Descansa en pau.

"
--> Hizo con ellos la guerra triste de la humillación cotidiana, de las súplicas y los memoriales, del vuelva mañana, del ya casi, del estamos estudiando su caso con la debida atención; la guerra perdida sin remedio contra los muy atentos y seguros servidores que debían asignar y no asignaron nunca las pensiones vitalicias. La otra guerra, la sangrienta de veinte años, no les causó tantos estragos como la guerra corrosiva del eterno aplazamiento. El propio coronel Gerineldo Márquez, que escapó a tres atentados, sobrevivió a cinco heridas y salió ileso de incontables batallas, sucumbió al asedio atroz de la espera y se hundió en la derrota miserable de la vejez, pensando en Amaranta entre los rombos de luz de una casa prestada. Los últimos veteranos de quienes se tuvo noticia aparecieron retratados en un periódico, con la cara levantada de indignidad, junto a un anónimo presidente de la república que les regaló unos botones con su efigie para que los usaran en la solapa, y les restituyó una bandera sucia de sangre y de pólvora para que la pusieran sobre sus ataúdes. Los otros, los más dignos, todavía esperaban una carta en la penumbra de la caridad pública, muriéndose de hambre, sobreviviendo de rabia, pudriéndose de viejos en la exquisita mierda de la gloria. De modo que cuando el coronel Aureliano Buendía lo invitó a promover una conflagración mortal que arrasara con todo vestigio de un régimen de corrupción y de escándalo sostenido por el invasor extranjero, el coronel Gerineldo Márquez no pudo reprimir un estremecimiento de compasión.
-Ay, Aureliano -suspiró-, ya sabía que estabas viejo, pero ahora me doy cuenta que estás mucho más viejo de lo que pareces.
".

Cien años de soledad 

dissabte, 15 de febrer del 2014

NEBRASKA d'Alexander Payne

Bon dia. Els que passeu algun cop per aquí haureu pogut comprovar que darrerament no publico res al blog, la raó és que no tinc gens de temps per llegir perquè vaig molt enfeinada amb d'altres coses i com que no sóc el Salvador Macip (que ja m'agradaria), no sé fer dues coses alhora. Avui, però, una força gairebé irrefrenable m'ha fet asseure davant l'ordinador per escriure una ressenya atípica: no parlaré de cap llibre, avui aquesta entrada és per a una pel·lícula. Tothom té un llibre, una cançó, un somni, un color, una pel·lícula a la seva vida. El llibre, el color, el somni, la cançó els tinc guardats des de fa molt temps al meu calaix de la memòria i creia que també hi tenia la pel·lícula, però ahir 14 de febrer de 2014 vaig descobrir que anava equivocada. Ahir vaig tenir la sort de gaudir durant dos hores d'una joia, d'una pel·lícula que per a mi ha passat a ser "la meva pel·lícula". No sé explicar les sensacions que he tingut durant el visionat i, sobretot, el postvisionat, però des que m'he despertat aquest matí que només faig que pensar-hi. Nebraska, dirigida per Alexander Payne, i magistralment interpretada per Bruce Dern (que fins ahir no sabia qui era) m'ha colpit i m'ha arribat tan endins que no podia fer res més que dedicar-li aquest post. No faré cap spoiler ni parlaré de contingut, només diré que quan vaig al cine, quan llegeixo un llibre... ho faig amb l'esperança que m'expliquin una història com aquesta. La pel·lícula és el viatge d'un pare i un fill des de Billings, a l'estat de Montana, fins a Lincoln, a Nebraska, no és res més, però la bellesa narrativa, l'autenticitat dels personatges, un guió impecable, una fotografia impressionant i unes actuacions magistrals fan de Nebraska una autèntica joia. A Nebraska hi he trobat allò que m'agrada de la literatura, hi he entrevist Carver, Fante, Cormac McCarthy, Ford... minimalisme en estat pur, personatges estremidors. No hi ha acció, només narració, bellesa en estat pur, sense ornamets, sense artficis, sense color. Perfecta. La meva pel·lícula.

dijous, 14 de novembre del 2013

LESS THAN ZERO de Bret Easton Ellis

Tenia clar que un dia o altre ressenyaria alguna novel·la de Bret Easton Ellis, però em feia cosa escriure sobre la famosíssima American Psycho, per allò que ja n'ha parlat tothom i bla, bla, bla... Així que descartada la cinematogràfica tercera novel·la d'Ellis, he pensat que la millor opció seria Less than zero, amb la qual es va estrenar com a novel·lista el 1985 amb només 21 anys.
La crítica s'ha entestat a catalogar-la com una novel·la generacional, a l'estil d'El vigilant en el camp de sègol  o On the road -totes dues dels anys 50-, representativa de la Generació X per motius extraliteraris, fet que va causar més d'un maldecap al seu autor i el rebuig dels cercles literaris. De fet, mirat així, superficialment, ho pot semblar, i no dic pas que no ho sigui, el títol mateix de la novel·la fa referència a una cançó homònima d'Elvis Costello, molt in als anys vuitanta; però no crec que sigui això el que l'ha fet perenne en el temps. Una altra part de la crítica l'ha titllat de novel·la autobiogràfica, perquè en certa manera retrata el món en què Ellis va créixer, no dic que no, tampoc, però no és l'aspecte que m'interessa.
Tampoc parlaré massa de l'argument, d'allò que tracta, perquè tot i escandalitzar l'any 1985, avui, a les acaballes de 2013 no és novedós ni trencador. Allò que m'agrada, que m'encanta, d'Ellis és el to. M'agrada la manera freda, desapassionada com narra uns fets, una història, com explica coses terribles. L'aridesa de les paraules i dels diàlegs dels seus personatges és el que colpeix, el que "toca" d'aquesta novel·la. Ellis esbudella amb la fredor gèlida d'un forense un grup de joves californians, rics i materialistes, que agonitzen en el seu univers devastat per la solitud, la incomunicació i la frivolitat més extremes.
La narració d'Ellis és en primera persona i en present (interessant!); utilitza frases curtes i sense adjectius. Frases que tallen com la fulla d'un ganivet. I, per a mi, aquí rau la grandesa d'Ellis, en la seva prosa minimalista, despullada de retòrica. En la paraula crua, sense embuts, sense eufemismes.
La història que narra, com he dit abans, no és nova, però l'estil, el to, el diferencia i el fa especial.
En un resum injust, podria dir que la novel·la descriu el buit moral, social i sexual d'una generació perduda, que es mou en un estat de letargia apàtica i narcicista. La joventut decadent de l'era Reagan. Podria dir que no és un conte moral (com ens van fer voler creure en la mala adaptació cinematogràfica), sinó més aviat un conte amoral. Podria dir que la novel·la és una dura mirada a la Generació X, una reflexió sobre el deteriorament moral d'una societat superficial i materialista; però tot això ja s'ha dit i és recaure en segones lectures (innecessàries) i en tòpics. El que m'atreu d'Ellis, més enllà d'aquesta novel·la i del que hi narra, és la seva prosa gens càlida, pertorbadora i inquietant.
En la veu d'Ellis és on radica la seva força, en aquesta veu desencantada, sense cadència, àtona, monòtona, afònica.

divendres, 25 d’octubre del 2013

MÉS POEMES DE CARVER EN CATALÀ (II)

Fa dies que no actualitzo el bloc. Estic poc lectora. No tinc temps. No en tinc ganes. No llegeixo.
Avui, però, no puc dormir. Fa dies que em ronda pel cap fer una entrada nova, però la manca d'inspiració em frenava la mà.
De tant en tant, necessito prendre'm un temps. El bloc sempre espera.
Avui torno i reprenc les traduccions (molt personals i poc professionals) que faig dels poemes de Raymond Carver. Qui segueix -més o menys- El guant de l'Allie ja coneix la meva debilitat per aquest gran contista nord-americà. Fa uns mesos, publicava unes traduccions d'uns poemes de Carver que havien servit d'esquelets d'alguns dels seus contes, la faceta poètica de Carver, molt menys coneguda que la de narrador, m'interessa molt, però com sempre... (i comença a ser preocupant) no hi ha traduccions al català (suposo que no és rendible).
No és que Carver sigui un gran poeta -no ho és- però la seva poesia m'interessa en la mesura que m'interessen els seus contes. Amb la poesia Carver va trobar el llenguatge amb el qual podia expressar millor el seu art. La poesia de Carver és minimalisme pur, és, en difinitiva, la idea despullada, freda, sense retòrica... com a ell li agradava... i com a mi m'agrada.

PS: Perdoneu -de nou- l'atreviment, torno amb tres males traduccions de tres poemes-contes.


AQUEST MATÍ 

Aquest matí era diferent. 
Hi havia una mica de neu a terra.
El sol surava en un diàfan cel blau. 
El mar era d'un plàcid turquesa fins on allargava la vista. 
Amb prou feines es veien onades. Tot era encalmat.  

Em vaig vestir i vaig sortir a caminar, 
no volia tornar, volia xuclar tot allò que la natura m'oferia. 
Caminava al costat d'uns arbres vells i encorbats.
Vaig creuar un camp tacat de pedres on s'apilava la neu. 
Vaig continuar fins al penya-segat. Allí, vaig contemplar el mar,  
el cel, les gavines que giraven sobre la platja blanca, allà baix. 
Tot era bell. Una llum freda i pura 

ho banyava tot.  
Però, com sempre, els meus pensaments, dispersos. 
Em vaig forçara veure el que veia i res més.  

Vaig dir-me: "Això és el que importa, no la resta."

( I per un o dos minuts ho vaig aconseguir). 

Per un o dos minuts es van esborrar 
les meves reflexions sobre el que està bé 
i el que està malament: el deure, els records dolços,
les idees sobre la mort, com havia de tractar la meva exdona. 
Tot allò que esperava aquell matí va desaparèixer.
Les coses amb què vivia cada dia. 
Allò que havia trepitjar per seguir endavant. 
Però per un o dos minuts em vaig oblidar de mi mateix i de tota la resta. 
Sé que ho vaig fer. 
Perquè en mirar enrere no sabia on em trobava.
Fins que uns ocells es van alçar dels arbres torts.
I van volar cap on jo necessitava anar. 

UNA TARDA 

Mentre escriu sense mirar el mar,
li comença a tremolar la punta de la ploma.
Les onades acaronen els còdols de la platja. 
Però no és per això. No.
En aquest mateix instant ella decideix entrar
completament nua. 
Endormiscada, sense saber on es troba per uns segons.  
S'aparta el cabell del front. 
S'asseu al vàter amb els ulls tancats, 
amb el cap cot. Les cames obertes.  
Ell l'observa des del llindar.  
Pot ser ella recorda què va passar al matí, 
perquè al cap d'una estona obre un ull i el fixa en ell.
I somriu amb dolçor. 



POR 

Por a veure un cotxe de la policia prop de la meva porta. 
Por a dormir a la nit. 
Por a no adormir-me. 
Por al passat que torna. 
Por al present que vol marxar. 
Por al telèfon que sona enmig de la nit. 
Por a les tempestes elèctriques. 
Por a la dona de fer feines que té la galta bruta! 
Por als gossos que m'han dit que no mosseguen. 
Por a l'ansietat. 
Por a haver d'identificar el cos d'un amic mort. 
Por a quedar-me sense diners. 
Por a tenir-ne massa, encara que la gent no ho cregui. 
Por als perfils psicològics. 
Por a arribar tard i por a arribar abans que ningú. 
Por a la lletra dels meus fills en els sobres. 
Por a què morin abans que jo i em senti culpable. 
Por a haver de viure amb la meva mare quan sigui vella i jo, també . 
Por a la confusió. 
Por a què aquest dia acabi amb una nota trista. 
Por a arribar i trobar-me que te n'has anat. 
Por a no estimar i por de no estimar prou. 
Por que el que jo estimo resulti letal per als qui estimo. 
Por a la mort. 
Por a viure massa. 
Por a la mort. 
Ja he dit això.

dilluns, 27 de maig del 2013

ADÉU, JUANJO!

Avui ens hem despertat amb la terrible notícia de la mort del Juanjo Garra. Durant quatre dies hem mantingut vives les esperances i vam creure fermament en el seu rescat. Ahir semblava que tot arribaria a bon port i que el Juanjo aviat podria tornar a casa. Aquest matí, però, una gerra d'aigua freda ha tenyit de dol la ciutat de Lleida, el Juanjo havia mort. La muntanya, que tants èxits i satisfaccions li havia donat li ha pres la vida, ha mort a la muntanya i a la muntanya perdurarà eternament. Descansa en pau.
  JUANJO GARRA from Xavier Arnalot Filella on Vimeo.

dilluns, 18 de març del 2013

MESSI ES UN PERRO, UN ENFERMO d’ Hernán Casciari

 Fa dies que no actualitzo el bloc, que no escric res, perquè no tinc lectures fresques i prou interessants per posar. Ahir, però, va passar una cosa curiosa. Tots els que estem una mica malalts de noves tecnologies i que anem amb el mòbil perpètuament a la mà, connectats al twiter, al facebook i al món de la xarxa en general, ens és ben habitual rebre vídeos, muntatges i parides diverses dels amics i coneguts, que, tant malalts com una mateixa, troben per la xarxa. Normalment, la majoria acompleixen la funció elemental de fer escapar una rialleta o una riallada, però de vegades, molt poques, arriba una petita joia, una meravella. Quan la Txell, una molt bona amiga, va compartir amb mi aquest vídeo que us enllaço juntament amb el post, vaig pensar en allò de quina mandra (11 minuts!!!), però el títol em va fer picar la curiositat i el vaig escoltar i gaudir des del primer minut fins al darrer. Una delícia, una joieta. I si ets del Barça, tan emotiu, que no deixa indiferent. Aquest conte o relat d’Hernan Casciari, escriptor argentí (desconegut per a mi fins ahir) és emoció en estat pur. Avui he fet els deures i m’he posat a buscar informació sobre l’autor i ja he encomanat alguna cosa seva a la llibreria. Si voleu saber què fa aquest argentí afincat a Barcelona i us ve de gust llegir alguna cosa seva, podeu remenar i xafardejar el seu bloc: http://editorialorsai.com/blog/ De moment, us deixo aquest relat dedicat a Messi, si teniu la paciència de perdre 10 minuts del vostre temps, us adonareu que ha valgut molt la pena. Gràcies, Txell, per haver-me fet conèixer aquesta meravella. Muacs!



OBRES d'HERNÁN CASCIARI PUBLICADES

- Más respeto, soy tu madre
- Diario de una mujer gorda
- España perdiste
- El pibe que arruínaba las fotos
- El nuevo paraíso de los tontos
- Charlas con mi hemisferio derecho

dimecres, 19 de desembre del 2012