dijous, 27 de novembre del 2008

LA MELANCÓLICA MUERTE DE CHICO OSTRA de Tim Burton



M'agrada Tim Burton, m'agrada com a cineasta, com a creador i contador d'històries i, ara, també m'agrada com a escriptor. La melancólica muerte de chico ostra ha estat una troballa. Des que vaig veure Eduardo manostijeras vaig prometre amor etern al genial director.
M'enamora la seva manera de contar històries, em deixa perplexa la facilitat que té a l'hora de crear móns idílics i acte seguit capgirar-los i tornar-los un malson. Em tenen el cor robat els seus solitaris personatges, marginats i bandejats pel sol fet de ser diferents. Em sorprèn la manera que té de donar-li a la infantesa aquest toc tenebrós i tètric sota una aparença innocent. La melancólica muerte de chico ostra té tots aquests elements i molts més. Aquesta ressenya és per al Raül Ramírez i per al Toni de l'Ítaca. Som així de freaks.

LA RESSENYA

Aquest minúscul llibret és una petita meravella. Un llibret sorprenent, del qual teniu un tast a la imatge que teniu a dalt (un fragment de la trista història del Chico momia). Anagrama ha cuidat l'edició i ens ha permès als lectors una mica matussers amb l'anglès gaudir d'aquesta genialitat de Burton. Sorprèn, entre d'altres coses, perquè està escrit en vers i perquè està il·lustrat amb aquarel·les del mateix Burton (recordem que va ser dibuixant de la Disney, però per sort va decidir emprendre el seu particular i original camí en solitari).
Vaig acabar-me La melancólica muerte de chico ostra en 20 minuts i tot seguit vaig rellegir-lo aturant-me en cada paraula, en cada expressió i en cada dibuix del llibre i em va deixar aquell regust amrg i dolç alhora que em provoquen les seves obres.
En aquesta galeria de petits monstres hi ha una mica dels personatges més coneguts de Burton, hi podem trobar molt d'Eduardo Manostijeres, del Pingüí de Batman, de la nòvia cadàver o de Malson després de Nadal. Tots i cada un dels petits personatges que conformen aquest glossari d'essers inadaptats, solitaris, desarrelats i rebutjats per raons alienes a ells mateixos ens diuen molt de nosaltres i deixen al descobert les vergonyes d'un món massa poc sensible amb tot allò que és diferent.
Si la infantesa és l'etapa més feliç de la vida dels homes, aquí es veu capgirada i esdevé un moment traumàtic, tots i cadascun dels petits protagonistes no sabran mai què és l'amor ni què significa ser estimat per una altra persona. La seva condició de monstre-humà els fa impossible assolir la desitjada felicitat i l'únic recer que tindran serà la pròpia solitud, ja que en el moment que hauran d'interactuar amb aquells considerats normals els sobrevindrà la tragèdia.
Burton conta històries de nens, però que no tenen res d'innocent, tots els petits contes que conformen aquest llibret són petites tragèdies que conten grans drames personals. La forma de vers li dóna un caire de cantarella infantil, i si voleu banal, en la superfície, però la temàtica esborra qualsevol motiu intranscendent i deixa al descobert un interir negre, fosc, gairebé morbós.
És significativa la història que inaugura el llibre la de Cerilla i Palillo, és una història d'amor impossible que no pot acabar d'una altra manera que malament, i a partir d'aquest inici, tots els altres contes-poema tiraran per aquí, el resultat de l'amor és sempre nefast, imprevisible, i molts cops el resultat d'aquest amor, d'aquesta unió dels amants és el naixement d'un petit Frankenstein un monstre (el noi, robot o Carlo el noi ostra) que trasbalsarà la felicitat i confirmarà que l'amor no és possible. La mort és, en la majoria dels casos, la sortida, l'alliberament d'aquestes criatures abandonades per tothom, que mai han sentit la calidesa d'un petó o de l'amor dels altres. Només en el cas del noi momia trobem un amic, un gos momia, però fins i tot aquesta història tampoc no té final feliç.