dilluns, 29 de juny de 2009

EL REI DEL MÓN de Salvador Macip

Fa uns mesos, arran d’un post dedicat a Nana de Chuck Palaniuk, el Salvador Macip va passar pel meu bloc i em va deixar un comentari, es declarava admirador de l’autor nord-americà i assegurava haver llegit tota la seva obra. De seguida, i per curiositat, li vaig tornar la visita a bloGuejat, i ens vam anar sovintejant pels blocs respectius, fins aquí tot va ser normal, els típics comentaris als posts de torn. Mai acostumo a mirar perfils dels blocaires i amb SM no vaig fer una excepció, no en sabia res de la seva faceta professional, però un dia em va llençar un repte a propòsit d’un post seu sobre la literatura catalana actual: sóc bastant escèptica pel que fa a les noves valors de la literatura que es fa avui dia a casa nostra perquè no m’interessen massa els temes que toquen, en general, els trobo redundants i molt vistos, no m’entretenen. Des que vaig fer filologia catalana en vaig quedar saturada i havia fet un descans de molts anys. Només llegia amics dels quals m’abstenia a fer comentaris. Això mateix, o més o menys, li vaig dir al Salvador al seu post, i vés per on em va dir que per què no llegia alguna cosa seva.

Se’m va encendre de cop la llumeta i vaig decidir-me a fer-ho. L’endemà mateix vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El rei del món (per cert, l’únic exemplar que hi havia). El que va venir a continuació va passar tan ràpid com la novel·la.
Crec que El rei del món és un llibre rodó, no li sobra ni li falta res, té absolutament de tot i quan dic de tot és realment de tot. Està escrit, al meu entendre, de manera brillant, agafant el registre adequat a la situació i la trama. La lletra és grosseta i l’argument frenètic. Me’l vaig fer petar en 48 hores.

Probablement, El rei del món sigui la novel·la que més m’ha sorprès dels darrers anys, per un fet molt sezill: no tenia cap mena ni de prejudici, ni d’expectativa abans de llegir-la, si voleu que us digui la veritat la vaig comprar per curiositat, per veure què deia, però un cop començada, des de la primera plana fins a l’última em va deixar atrapada sense remei. La vaig trobar ràpida, irònica, dramàtica, esbojarrada i molt, però que molt, addictiva.

No vull donar massa pistes sobre el seu contingut argumental, però puc dir que és com si Palaniuk i Tarantino s’haguessin conxorxat i haguessin preparat un projecte a quatre mans. És original i plena d’acció i, sobretot, és un testimoni evident que es pot fer literatura en català de qualitat i plenament exportable a qualsevol indret del planeta. El rei del món és la constatació del poder de la publicitat i del màrqueting, on l'aparença és allò que compta per damunt de qualsevol altra cosa. Qui té les diners té el poder de fer i desfer, d'esborrar els límits entre allò que és real i allò que és producte. A El rei del món la societat occidental queda retratada com amoltonada i frívola que es deixa endur per allò que és moda, per allò que ens venen i ens fan empassar com volen i quan volen.

Si aquest estiu no teniu cap lectura que us acabi de fer el pes i us agrada l’acció i el hip-hop, no us podeu perdre el viatge al·lucinant i trepidant que proposa el Salvador Macip a El rei del món. Viatjant a tota merda de la mà del Zip- Scary XXL passareu de l’infern al cel en un temps estratosfèric. La història del protagonista em recorda al viatge amb el Furius Baco. És el somni americà, el fenomen Gran hermano, la història de les fulgurants estrelles mediàtiques sortides del no-res dutes a extrems insospitats... És delirant, divertida, surrealista, boníssima. Fantàstica. (Un detallet: quan la llegiu ja em direu que en penseu de l’escena on l'Scary coneix la Tatiana).
Després d’aquesta lectura em declaro admiradora del Macip i espero que aviat enllesteixi una altra novel·la, m’ha deixat amb ganes de més. Us recomano que llegiu, també, si no ho heu fet el comentari de Pep Blay a l’Avui de dijous passat, titulat Del Pop-Arb a la literatura independent, el vaig trobar molt ineteressant i crec que em va bé afegir-lo en aquest post, perquè parla de noves veus, noves maneres de fer d’autors joves i catalans, que potser no tenen el mateix accès als canals tradicionals de difusió com els autors ja “consagrats”, però que tenen molt a dir en la nova literatura catalana... sobre la qual ja no em mostro tan pessimista.

divendres, 5 de juny de 2009

TANQUEM ETAPES (PARÈNTESI i II)

És tard però no puc dormir, fa poc que he acabat de corregir els darrers exàmens i de posar les notes als meus alumnes de 4t d'ESO, ahir em van dir que els sabia greu acabar aquesta etapa perquè tenien por de perdre els amics que els havien acompanyat durant aquests anys d'adolescència. Tot feia olor de comiat. Dilluns anem d'excursió a Port Aventura i per alguns serà l'últim viatge amb els companys de l'ànima, d'estudis.. l'any que ve alguns aniran a treballar, d'altres canviaran de centre, d'altres faran batxillerat i uns altres repetiran... La roda girarà i les seves vides també Però l'adolescència ja ho té això: pensen que les amics ho són tot.
Aquesta situació m'ha fet pensar en els companys de carrera, pensàvem que ens havíem de menjar el món, que la nostra amistat era infranquejable, que per molts anys que passessin seguiríem tenint aquell feeling preciós. Pensàvem que per molt que ens féssim grans continuaríem veient-nos, trucant-nos i anant a sopar almenys un cop per mes. Vam prometre'ns amor etern. Però com passa en tot, la distància, la vida posa primer metres i després quilòmetres enmig i aquells amics de l'ànima esdevenen coneguts amb unes vides desconegudes. La vida ens separa irremediablement, s'ha de ser molt tenaç i persistent per conservar-los...
Segurament els meus alumnes, que ara tenen 16 anys, d'aquí 4 o 5 anys més recordaran vagament aquell amic de fatigues de l'institut... la vida gira, però ells encara no ho saben.
Us deixo un altre poema del VICENTE GALLEGO (que al final em demanarà drets d'autor) perquè penseu en tot plegat. Ja veieu és el meu gurú, té un poema per a cada moment.

LAS ÚLTIMAS CENAS

Lo que ahora nos une es una fecha
pactada cada mes, poco más que un esfuerzo
por seguir la amistad. Lo que ahora nos une
no es aquel entusiasmo, esa antigua alegría de estar juntos.
Y cuando digo esto me salís
con que las cosas cambian, con que a todos nos pesan
otra edad y otros frenos: las mujeres, los hijos,
madrugar, el trabajo; hasta a veces el hígado de alguno
se interpone en los planes
con que aún procuramos engañar la ilusión.

Ha llegado muy pronto ese momento
que juramos mil veces retrasar, este momento
en que estar entre amigos es hablar con nostalgia
de lo que fue en su día ser amigos;
y en estas cenas frías de los jueves
todo el mundo recuerda aquellas cenas
gloriosas de los sábados. Se iluminan los ojos
con las viejas historias -esas locas hazañas,
con alcohol y mujeres, que hoy parecen ajenas y propician
una dulce arrogancia en las voces de todos-,
y renace el orgullo en cada uno
por la amistad del otro, cuando recuerda alguien
aquel honor de hombres agraviados
que defendimos juntos ciertas noches,
peleando. Y entre tantas victorias
-recordamos ahora con la sonrisa triste-,
llegamos a pensar que también venceríamos
sobre el destino incluso, sin saber que el destino
no se rinde a la fuerza ni al empeño,
ni que tantos propósitos en las cenas de los sábados,
todo aquello que íbamos
a hacer con las mujeres y la vida,
sería más bien esto que los jueves,
no deja de asombrarnos que hayan hecho
la vida y las mujeres con nosotros.

Vicente Gallego La plata de los días, "Cuesta abajo"

Ens veiem aviat, petonets. Ara sí que tanco la paradeta per uns dies. Bon cap de setmana a tothom.

dimecres, 3 de juny de 2009

UN PARÈNTESI

Fa dies que no actualitzo el bloc i he pensat que seria una bona idea donar una explicació per aquesta aturada, més queres per si hi ha algú que de tant en tant es passa per casa meva i xafardeja una mica.
Fa unes setmanes que estic immersa en el tancament de curs a l'institut i gairebé no tinc temps de fer res més que corregir exàmens i posar notes i tinc el bloc abandonadet. Quan em connecto a la xarxa xafardejo uns quants dels vostres blocs (que són com una drogueta) i torno a la feina. Tinc un llibre enllestit i a punt de posar-lo al bloc, però ara no tinc temps. Us envio petonets i en la mesura que pugui us aniré seguint. De moment tanco la paradeta i d'aquí dues setmanetes torno amb més embranzida i ganes... començo les vacances. Fins aviat.