dijous, 27 d’octubre de 2011

LES SORPRENENTS AVENTURES DE KAVALIER I CLAY de Michael Chabon


Fa molts anys que sóc seguidora de Kevin Smith, les seves pel·lícules sempre em resulten reparadores i hilarants, Kevin Smith és un gran entusiasta del còmic, gènere que m’apassiona, i en les seves obres sempre hi és present, encarnat pel Matt Damon i el denostat Ben Affleck. Va ser per Kevin Smith i la meva passió pel còmic que vaig descobrir aquest fantàstic llibre que avui ressenyaré. En qualsevol cas, Kevin Smith i Chabon -autor del llibre del qual parlaré-, tot i tractar i glorificar el mateix, són molt diferents en la forma i el llenguatge… Mentre que Smith aposta per l’humor fàcil, previsible i cau sovint en els tòpics de frikilàndia, Chabon entèn i analitza el gènere, fent-ne una análisi seriosa que esdevé en alguns punts gairebé un assaig, a través d’una prosa i uns coneixements envejables

Michael Chabon, el guapíssim autor de Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay, amb què va guanyar el prestigiós Pulitzer l’any 2001, aconseguint així una fita gairebé impossible tenint en compte la temàtica de la novel·la, és una de les veus més interessants de la literatura nord-americana actual. Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay (faig una traducció literal del castellà) és un llibre llarg, que d’entrada pot tirar enrere –té més de 600 pàgines- si tenim en compte que la història pot semblar que no dóna tant de si. La novel·la, però, és una sorpresa agradable, i una mostra d'una forma de fer narrativa original.
L'obra està protagonitzada per dos curiosos cosins: Joe Kavalier, un refugiat txec aprenent d’escapista que fuig de Praga i dels nazis i acaba convertint-se en el millor dibuixant de cómics dels Estats Units –arriba a Nova York l’any 1938, any de la publicació de Superman-; Sam Clay, per la seva banda, és un jove jueu, que només té al cap la idea de crear el gran negoci per fer-se ric i que té el do de ser un esplèndit narrador. L’escenari, uns Estats Units pletòrics, anys 30-40, on el còmic esdevé el gènere de moda i els seus creadors són autèntic herois.
Tots dos cosins aconsegueixen fer un tàndem talentós que ascendirà a l’èxit amb la creació del seu heroi l’Escapista i la creació de la seva pròpia empresa editorial, però la Segona guerra Mundial esclata i tot trontollarà a partir d’ara, l’amenaça planeja sobre els caps dels protagonistes. Kavalier és allistat i s’iniciarà aquí la segona part de la novel·la, que narrarà l’aïllament del personatge, que poc a poc i, impotent, observarà com la joventut se li escola de les mans i, juntament amb ella, els seus somnis i l’amor també fugen amb els aires bèl·lics. Aquí realitat i ficció es barrejaran i esborraran la difusa línia que les separa. En aquesta segona part, Kavallier -no és en va que sigui el primer nom que apareix al títol- esdevé personatge principal -i en l'autèntic heroi de Chabon- i a través dels seus pensaments i peripècies – i també de les de la seva creació l’Escapista, un heroi expert en fugides miraculoses- vivim un canvi substancial en tot el que havíem trobat fins al moment. Chabon narra la guerra i les seves repercussions en la societat ianqui, amb voluntat analitzadodora i crítica i d’una manera tragicocòmica, alhora que fa un repàs a la història del còmic nord-americà. Kavalier i Clay lluitaran físicamente i metafòricament contra els nazis, confonent molts cops realitat i ficció, i s’emularan mútuamente en el camp de batalla real i en la tira còmica.
Potser faré una afirmació agosarada, però Chabon fa una análisis de la idea filosòfica del Superhome, emparant-se en el còmic i en les causes que van dur a la Segona Guerra Mundial, i utilitzant, com a ombra omnipresent que planeja durant tota la novel·la, la metàfora del Gòlem -el mateix Chabon a la seva pàgina web (www.michaelchabon.com) assegura que aquesta novel·la i tota la resta de la seva producció són la metàfora del Gòlem-. La novel·la és també un reflex del xoc entre la ficció i la realitat, tot fent recompte de les febleses d’un món i l’altre, el còmic serveix als protagonistes de vàlvula d’escapament d’un món que no gira cap on hauria, però que, malgrat tot, no pot tapar ni curar les ferides reals.
Una lectura recomanable, entretinguda, plena d'acció, d'aventura i emoció. No sé per quina raó aquesta ha estat una de les ressenyes que més m'ha costat filar, deu ser que avui estic molt, molt espessa. Demano disculpes per si el meu discurs és inconnex, però no l'acabo de fer rutllar i a més l'ordinador em fa el ruc i em canvia les paraules que escric posant-me la seva opció castellana. Tinc tots els elements en contra. Feu el que pugueu..

dimarts, 18 d’octubre de 2011

TEMPS MODERNS (Relats conjunts)



Des que podia recordar havia fet la mateixa feina. La màquina funcionava des de temps immemorials. No havia fallat mai ni un engranatge, només calia supervisar-la de tant en tant. Havia fet un cafè llarguíssim i es va posar a la feina. En sis dies ho va tenir tot enllestit i al setè va descansar. I encara descansa ara. La màquina funciona, sense parar, els engranatges giren i giren i tot és igual. Des de darrere el monitor vigila que no falti oli, però fa dies que pensa que aquesta feina l’avorreix, que vol prendre’s unes merescudes vacances extemporànies sense data de tornada i no es veu l'hora en què pugui prémer el botó d’OFF i respirar tranquil. Amèn.

dijous, 6 d’octubre de 2011

PASTORAL AMERICANA de Philip Roth

Fa tot just unes hores que s’acaba de saber que han atorgat el Premi Nobel de literatura al poeta suec Tomas Tranströmer, autor de l’antologia El cel a mig fer, que conté 13 obres seves. No puc fer res més que felicitar el guardonat, però aprofito aquest post per reivindicar Philip Roth qui, al meu entendre, mereixia el Nobel (que em perdonin els seguidors de Haruki Murakami, Bob Dylan i del guanyador). Si he de dir la veritat tenia el cor dividit entre Roth i Amos Oz, però sempre es decantava cap al costat del primer.
Les raons per les quals crec que Philip Roth mereixia el Nobel són personals, pròpies i absolutament subjectives, però suposo que són tan vàlides com les de qualsevol altre lector.
Fa temps que no amago pas la meva admiració i devoció pels autors nord-americans, i el bloc n’és un bon exemple. Fa setmanes que vull parlar de Philip Roth, però ha estat avui, abans que sapigués qui era el guanyador del prestigiós guardó, que he decidit publicar aquesta ressenya/post, com un homenatge a un autor grandiós. Si voleu descobrir les raons de la meva predilecció continueu llegint.
No tenia massa clar sobre quina obra seva parlaria, qualsevol mereix ser entre les obres mestres que he llegit al llarg de la meva vida. Curiosament tinc el cor dividit entre dos: Elegia (ni de bon tros la més reixida, però és un exemple de la perfecció formal de la seva prosa i molt diferent a les obres que porten el segell Roth) o Pastoral americana (llibre que inaugura la seva famosíssima Trilogia Americana, juntament amb Em vaig casar amb un comunista i la Taca humana), tots ells protagonitzats per l’escriptor Nathan Zuckerman (Zuckerman desencadenado, 2007), que contarà l’esfondrament de la vida de Seymor Levov, altrament anomenat el Suec –sembla ben bé una premonició anunciant qui li prendria el premi-). M’he decantat, finalment, per Pastoral americana, perquè és una mostra perfecta de l’estil i l’univers de Piliph Roth. Un drama perfecte, ben resolt de pricipi a fi, que explica la mort del somni americà, a través de la vida d’un home de classe mitjana que pateix en pròpia pell les contradiccions que representa viure ple d’ideals enmig d’una societat hipòcrita i frívola.
Com totes les obres de Roth, Pastoral Americana obre debats i polèmica. L’escriptor, però, fred com la fulla d’un ganivet exposa els fets, la història, però no pren partit, no és mulla, deixa que sigui el lector qui es decanti cap al costat que més li convingui i, de passada, es retrati. A través de la seva magistral prosa ens mou a la seva mercè i ens passeja per móns oposats, tot fent giragonces i arabescos per acabar mostrant-nos una realitat crua –i cruel, molts cops-, tintada sovint per la seva àcida i subtil ironia. Llegir Roth és sempre un repte, que saps com comença però que no pots ni arribar a intuir com acabarà.
Pastoral Americana és una gran obra coral, en la qual Zuckerman (alter ego de Philip. Roth) és el narrador de la història de Seymor Levov, el Suec, l’heroi, el nord-americà perfecte, que partint d’una condició humil a Newark (emplaçament/metàfora de l’espai personal de Roth), assoleix el somni americà. Bon esportista, patriota, bona persona i treballador incansable fa prosperar el negoci familiar i es casa amb Miss New Jersey 1949. Té una vida perfecta... però (totes les novel·les de Roth tenen un PERÒ) un fet desgraciat, en el qual es veu implicada la seva filla Merry desencadena l’ensorrament de la vida del fins ara perfecte Levov. Es consolida la mort del somni americà.
Les seves virtuds es giraran en contra seva en un món nou i canviant que ha acabat de fer el salt generacional i que ha capgirat de manera radical la seva escala de valors. Les seves accions ben intencionades, familiars, plenes de respecte cap a l’opinió dels altres seran criticades i odiades per un entorn que ha deixat definitivament enrere el passat i que corre sense cap mena de control cap a un futur incert, però que promet llibertats enganyoses. Levov serà una víctima dels canvis morals. El món sòlid i segur bastit amb molts esforços pels seus pares cau com un castell de cartes. Levov permet a Roth portar al límit les pròpies contradiccions, perquè és un personatge que entoma per seguir fidel als seus principis. La família Levov és la metàfora crua de la societat americana.
Pastoral americana té molts punts amb comú amb la novel·la de costums del XIX i m’atreviria a dir que també té molt de la novel·la naturalista de Zola, passades pel sedàs americà. És un retrat analític i objectiu (o no), en el qual hi podem veure els canvis soferts durant la segona meitat del segle XX a Nord-amèrica través dels ulls d’una família de classe mitjana, que viu els canvis socials i morals provocats per la Guerra del Vietnam i el moviment hippy; l’assassinat dels Kennedy o els conflictes racials, que culminen de manera tràgica amb l’assassinat de Martin luther King.
Philip Roth és un mestre, probablement el més gran dels escriptors nord-americans vius, un analista implacable amb plena consciència històrica i social. Un autor imprescindible per a tots els amants de la bona literatura.

Us deixo un tast: "Viure consisteix a malentendre-ho tot, malentendre-ho una vegada i una altra i moltes més encara, aleshores, després d'una curosa reflexió, tornar-ho a malentendre. Així sabem que som vius, perquè ens equivoquem. Potser seria millor prescindir de si encertem o ens equivoquem amb els altres, i limitar-nos a relacionar-nos amb ells d'acord amb els nostres interessos. Però si vostè sap fer això... bé, és afortunat."