dijous, 29 de setembre del 2011

GIRL WITH A CURIOUS HAIR de David Foster Wallace


David Foster Wallace és un dels escriptors més talentosos que he llegit mai. Interessant, intel·ligent, punyent i mordaç, però sobretot trist, molt trist o decebut, o potser tot alhora. Era un escriptor genial amb un domini magistral i absolut de l’acte narratiu i amb una visió molt personal, desencantada i autèntica de la vida, del món, del seu entorn.
Va morir el 12 de setembre de 2008, la seva dona el va trobar penjat sobre dos-centes pàgines seves a la seva casa de Claremont. Tenia només 46 anys i deixava una obra interessant, intel·ligent i massa curta. Feia anys que una depressió li havia anat minant les ganes de viure. Ni el seu talent, ni la seva família, ni la seva passió per la paraula van ser un pes prou fort perquè decidís continuar vivint.
Wallace definia la literatura així: “La ficció tracta d’allò que vol dir ser un patètic ésser humà” i així la va concebre, com un mitjà per explicar la misèria humana.
Comentar i llegir DF Wallace em resulta difícil perquè és un autor que fa mal, que amb cada paraula t’escopina veritats a la cara. Llegir-lo és difícil perquè et demana un esforç, sembla que en cada conte, en cada assaig, en cada història et digui que ets estúpid, que no seràs capaç d’entendre’l perquè ell és més intel·ligent que tu inútil lector. La seva narració, impecable des del punt de vista formal, és un anar i venir que desorienta, on sempre hi ha dos plànols de lectura, un superficial i evident, un altre subliminal, les seves històries són sovint polièdriques, visions diferents d’una mateixa realitat, per aquesta raó el lector se sent perdut. Tot això, però, és volgut: la narració de D F Wallace funciona com el pensament humà, molts cops inconnex, contradictori i amb un bombardeix constant de sensacions i pensaments.
Dit això, goso comentar un llibre que és un dels meus llibres de capçalera (els puc comptar amb els dits d’una mà) i que dóna un tast de l’estil, del món, de la literatura de David Foster Wallace: Girl with a curious hair, traduït al castellà com La niña del pelo raro.
Girl with a curious hair és un recull de deu relats que aparentment no tenen una unitat palpable, però entre els quals sí que hi ha alguna coincidència temàtica com el món fulgurant de les estrelles mediàtiques i dels programes de gran audiència, la tristesa, la solitud, la incomunicació generacional, entre d’altres... Els contes tenen unes llargades semblants i semblen que tots ells ens preparin per la traca final, el conte que tanca el llibre: “Cap a l’Oest, l’avançament de l’imperi continua”, un extensíssim relat que bé podria ser una novel·la (160 pàgines) que al meu parer és el més reixit de tots per la seva genialitat tècnica i argumentativa. El fet el motiu és surrealista i aparentment vulgar i trivial: explica una reunió entre tots els participants en un anunci de Mc Donalds, però el conte excel·leix per la tècnica, la mestria de Wallace a l’hora de fer allò que és tan difícil: metaficció, posar una novel·la dins una novel·la, a l’hora que actua de narrador i de crític, tot fent una interessantíssima reflexió sobre l’acte creatiu, tot bufetejant amb ironia la nova literatura postmoderna. És un festival de tècniques novedoses, amb moments brillants i genialitats.
La resta de contes van deixant entreveure l’univers Wallace i l’admiració de l’autor cap al que considerava un mestre Don DeLillo. “Animalets inexpressius” és un relat interessant sobre una concursant d’un exitós programa de la televisió nord-americana, en el qual s’expliquen dues històries (com ja he apuntat abans) una de superficial, la vida de la noia; i una altra de més profunda que parla de tots els secrets del món televisiu; el conte que dóna nom al recull és potser el més surrealista de tot, però precisament en aquest relat és on es veu la destresa de Wallace a l’hora de fer real allò que és impossible, fer versemblant allò que és fictici, tot capgirant la normalitat fent-la una cosa estranya, o a l’inrevès fent d’allò rar, diferent, la cosa més quotidiana. Trobem també contes que es redueixen a simples escenes, sense gairebé acció, però que mantenen en tensió el lector fins al final, és el cas de Tot és verd o Per sort l’executiu de comptes sabia practicar la reanimació cardiopulmonar.
A través de la ironia i el sarcasme, s’evadeix d’un món que no li interessa gens (o potser massa), un món que l’obsessiona i que observa com un científic que disseccciona la realitat, la destripa, la capgira, potser per poder entendre-la.
Wallace té molts punts en contacte amb altres escriptors de la seva generació (Lorrie Moore, Jonathan Franzen, Ricky Moody, A. M.Homes, Richard Powers...), anomenada Generació cremada, per un conte del propi Wallace recollit en una antologia de joves autors nord-americans i algunes semblances (ni que sembli impossible) amb els ja consagrats Raymond Carver i DeLillo pel que fa a temàtica i registre. Amb tot, crec que de tots els de la seva generació que he pogut llegir, D F Wallace és el més interessant, perquè va una mica més enllà, experimenta constantment amb la forma i el fons i a més és un geni de la paraula i de la hipèrbole. No us puc dir res més.
Avui que és el Dia Mundial del Traductor demano la traducció al català de tota l’obra de David Foster Wallace. És molt trist que no hi sigui.