dissabte, 30 de juny de 2012

ABLUCIONES de Patrick DeWitt


Ja sabem que en el cas de les lectures els gustos van per barris i que no necessàriament una obra que ha agradat moltíssim a algú ha de provocar les mateixes sensacions en algú altre. Molts cops remeno els vostres blocs a la cerca de la meva propera lectura i tot i que amb el temps he arribat a confeccionar una llarguíssima llista de futuribles, massa vegades no acabo de fer el pas, perquè sempre hi ha alguna cosa que em grinyola. La lectura de la qual parlaré avui em va arribar via indirecta a través d’un comentari a un bloc que segueixo molt Mil matices de gris, de l’admirat i càustic Jorge, amb el qual comparteixo gustos literaris i visió. Un tal Aguador deixava una recomanació en un comentari a un post seu: “Llegeix Abluciones de Patrick DeWitt”, li deia. Vaig apuntar el títol i l’autor i el vaig comprar, va ser una sorpresa agradable descobrir que havia estat publicada per la interessat i impecable editorial Libros del Silencio, que té la virtut i l’ull de donar a conèixer veritables joies (feia poc havia descobert de la mateixa editorial Knockemstiff, del qual ja he parlat en el meu bloc). El resultat: aquesta ressenya. A continuació vaig anar a raure al meu gurú literari Kiko Amat i vaig poder comprovar que ja n’havia al seu bloc, era la prova definitiva que no havia errat en l’elecció. La conclusió: ha valgut la pena i per aquesta raó també té un lloc al meu bloc. Gràcies Jorge i Aguador per descobrir-me aquest autor i aquesta obra brutal.
ablución s. f.
1  culto Acción de lavar o lavarse una persona.
2   Purificación ritual por medio del agua de algunas religiones.
3   Ceremonia de purificar el cáliz y lavarse los dedos que hace el sacerdote católico después de tomar el vino.
s. f. pl.
4  abluciones Vino y agua con que el sacerdote católico realiza la ablución.
Patrick DeWitt és un d’aquests autors bandarres amb un ull clínic per esbudellar la societat, el seu passat com a cambrer en un bar de copes i el seu talent observador han donat com a fruit aquesta magnífica, visionària i punyent obra.
El llibre està bastit a partir d’una sèrie de vinyetes connectades que ens guien a través de l'odissea d’un cambrer alcohòlic que treballa en un famós bar de Hollywood en declivi. Morbosament divertit per la decadència decadent del seu entorn, observa els clients perquè no caiguin en l'oblit de la nit, prenent notes per a la seva novel·la. Amb l'esperança de descobrir els seus secrets i els motius que els han dut a ser qui són, estableix amistats provisionals amb un elenc d'habituals amb diverses patologies. Però a mesura que la seva permanència a la barra es fa més i més necessària, comença a servir-se més copes i més sovint que als seus clients, fent que els moments que no és darrere de la barra cada vegada siguin més dolorosos. Atrapat pels seus hàbits i la solitud, la seva vida va ensorrant-se com un castell de cartes: la seva dona l’abandona i és incapaç de controlar la seva addicció. Al cap mateix del precipici s'adona que no sobreviurà si no se’n va. I així ordeix un pla de fugida com a única oportunitat de redempció i d’evitar la pròpia autodestrucció. Aquí comença la recerca de si mateix.
Ablucions no deixa de ser un conte clàssic sobre l'addicció i les seves conseqüències, amanit amb un toc còmic, si voleu, però és, al mateix temps audaç d’una manera poc convencional: bellament dissenyat i escrit amb un estil seductor que atreu el lector immediatament al seu món.

Inesperadament fosc, Abluciones és de tot menys divertit. El to còmic i mordaç fa riure, de vegades, però és la rialla que provoca el ridícul i el patetisme. Aquest és un tipus de novel·la que altres escriptors podrien tractar amb paternalismes, intentant redempcions (com el mateix títol indica), però DeWitt, no, DeWitt exposa i ungeix amb alcohol i vòmit una realitat bruta, crua i penosa, però explicada de manera magistral i gairebé poètica. Una novel·la fantàstica, impecablemnt escrita (i impecablement traduïda per Javier Calvo).
Avís: no és un llibre apte per a aquells que no acaben de pair històries grolleres de sexe, drogues i violència.


PD: Ups, perdó, per la ressenya avui no m'agrada gaire com ha quedat, però no tinc ganes de repassar-la. Si teniu qualsevol dubte, pregunteu. Bona nit.

dimecres, 20 de juny de 2012

L'OCELL DE FOC d'Emili Teixidor

EMILI TEIXIDOR IN MEMORIAM

Ahir va morir Emili Teixidor i aquesta mort representa una pèrdua irreparable per tots aquells que estimem els llibres i la literatura. A més de ser un escriptor de demostradíssima qualitat era un home compromès amb la llengua, que dominava a la perfecció, elevant els seu llenguatge literari a l'alçada d'obra d'art. Emili Teixidor era un orfebre del català, però sobretot era un gran pedagog i divulgador de la literatura. A través dels seus articles d'opinió, entrevistes o seccions en programes radiofònics i televisius, dignificava la literatura i la posava a l'alçada de qualsevol altra ciència. Emili Teixidor era un savi.
Un dels meus primers records lectors va associat amb ell. Feia 1r de BUP quan em van fer llegir per primera vegada L'Ocell de foc de l'Emili Teixidor (tot just l'edició que poso en la imatge que il·lustra el post) i em va agradar tant la història d'aquest joglaret que iniciava el seu viatge vital a la recerca de la seva identitat i els seus orígens que m'ha acompanyat sempre. Aquesta novel·leta em va deixar per sempre un gust dolç en el record i de fet, encara ara, molts anys després, els meus alumnes de batxillerat continuen llegint l'Ocell de foc quan fem els trobadors. Com totes les històries de l'autor sempre hi trobem dos nivells de lectura un de superficial i evident i un altre molt més amagat que parla dels interessos universals de la humanitat: en aquesta novel·leta, l'amor, l'amistat, l'humor i les aventures acompanyen el lector a través d'una trama que pot fer seva qualsevol i els seus personatges (punt fort del senyor Teixidor) acompanyen per sempre més els lectors. Si no feu la prova: qui hagi llegit L'Ocell de foc recordarà sense dificultat el Cec de Cabrera, Roc Destraler, Arnau de Rocablanca o Berenguer de Foix. M'equivoco?

 Bon viatge i descansi en pau

dimecres, 13 de juny de 2012

MAMOGRAFIA

Fa uns mesos vaig llegir aquest colpidor poema de Mireia Calafell en aquest espai i ja aleshores em va deixar un gust amarg a la boca. Avui el recupero perquè aquest acte fred i trasbalsador que és una mamografia va canviar la vida d'una  bona amiga meva ara fa gairebé mig any. Després de sis mesos de passar pel calvari de la quimio, dimecres vinent l'operen. Ahir vaig sopar amb ella i avui li dedico aquest post ple de força i energia positiva. Tot sortirà bé, ha de sortir bé. Va per tu, bonica, i per totes les dones que lluiten com tu contra aquesta terrible malaltia.

MAMOGRAFIA


No hi ha seducció en el gest amb què es treu el jersei
ni es descorda els sostenidors amb un posat atractiu
que desangeli l'ambient d'aquesta cita de divendres.
S'ajeu sobre el llençol amb ordre als moviments
i té fred quan ell s'atansa sense mirar-la als ulls
i examina amb els dits com qui fa sonar un piano
vell que no inspira confiança, desafinat després de tant
de temps, el regne dels mugrons cònics coronen.
La revisió no acaba aquí, ara toca la màquina,
col·loca el pit esquerre en el que sembla una balança
que no sabrà pesar les hores de passió que han passat
per aquí, i menys regularment encara hi passen.
Postrada i ciborguesca es demana en quin moment
el que es captava del cos perquè importava
va caure de la pell cap endins, de les fotos d'estiu
a les mamografies. El silenci és la resposta.

Un poema de Mireia Calafell dins de  Poètiques del cos  (2010), Barcelona, Viena, P.19

dilluns, 4 de juny de 2012

PER QUÈ M'AGRADEN ELS CONTES?






RAY BRADBURY  (1929-2012)

En aquest raconet vull deixar un petit record a aquest gran escriptor que ha mort avui. Que en tenia de coneixement aquest home! aquí us deixo uns pensaments seus que han fet fortuna:

"Hi ha pitjors coses que cremar llibres, una d'elles és no llegir-los. llibres" 


"Hi ha només dues coses amb les que un es pot ficar al llit: una persona i un llibre". 


"Continuem sent imperfectes, perillosos i terribles, i també meravellosos i fantàstics. Però estem aprenent a canviar."

Ray Bradbury també va deixar una bona colla de relats meravellosos, si en voleu llegir algun cliqueu sobre aquest enllaç: contes de Ray Bradbury



PER QUÈ M'AGRADEN ELS CONTES?


Fa dies que tinc al cap fer una entrada sobre el conte, el relat o la narrativa breu (digueu-li com vulgueu), un gènere controvertit que té tants seguidors com detractors. Des de fa temps he pogut comprovar que grans lectors dels blocs que segueixo habitualment tenen certa reticència davant el conte, un génere que no els acaba d’enganxar i que consideren, alguns, com un gènere menor.
Aquest post, doncs, no pretèn altra cosa que reivindicar (subjectivament, és clar) un gènere que crec que ha de ser considerat amb lletres majúscules, sense menyprear les altres expressions de la prosa literària de ficció. No pretenc, tampoc, fer una apologia de la narrativa breu, però també vull dir que no seré imparcial ni objectiva, alhora d’analitzar el relat, ja que és un gènere que m’apassiona i em permet gaudir plenament de la lectura, amb tot allò que implica: compromís, implicació i esforç. I és per això que crec que és injust carregar-se el conte així, de bones a primeres.
Partint de les teories sobre el conte de personatges il·lustres com Chejov, Cortázar, García Márquez, Borges o Flannery O’Connor i de webs i revistes monogràfiques sobre el gènere com Hermano Cerdo o Puro Cuento, intentaré exposar els motius pels quals el conte no pot ser considerat un gènere menor.
Vagi d’avançada que la meva entrada se centrarà bàsicament en aquell tipus de conte que m’agrada més que cap altre, el que segueix la línia del gran mestre Chejov i que s’ha vist elevat al grau de l’excel·lència gràcies als fantàstics autors nord-americans contemporanis (segle XX i XXI). Dit això, qualsevol lector pot trobar en la narrativa breu l’estil que més li encaixi. Si us va més el conte críptic i intel·lectual llegiu Navokov o Borges; si per la contra busqueu el conte de reminiscència romànitocopoètica podeu trobar un bon aliat en D. H Lawrence o Dylan Thomas; si busqueu el relat fantàstic llegiu i gaudiu Cortázar o García Márquez; si us agrada més el conte modernista trobareu en Hemingway un aliat... i així podríem continuar fins a cansar-nos. Hi ha un conte par a cadascun de vosaltres.
Conte i novel·la són dos gèneres cosins germans (no entraré en diferències òbvies de llargada) sinó que intentaré centrar-me en el fons i en l’expressió mateixa. Suposo que el fet que m’agradi tant la literatura nord-americana contemporània té com arrel el mateix Chejov i la seva visió de la realitat quotidiana i he trobat en el conte de tradició chejoviana, però de factura nord-americana, el millor aliat per a les hores de lectura. El conte és per a mi la millor expressió per reflectir aquesta realitat propera i quotidiana, perquè no aspira a ser literatura ornamental i perquè és el resultat d’una determinada visió de la societat, d’un determinat moment. El conte actua de mirall.
Suposo que a causa del grau de compromís social dels autors nord-americans contemporanis, troben en el relat breu una manera idònia de reflectir i recrear aquest mosaic divers i caleidoscòpic que representa el teixit social modern. Aquest conte de línia chejoviana té molts punts de connexió amb el costumisme, en tant que esdevé testimoni d’un moment, d’una realitat particular que esdevé universal. En aquest sentit, Cortázar comparava el conte amb una fotografia i la novel·la amb una pel·lícula, el conte és la fixació del moment, la novel·la, tota una seqüència. El conte és síntesi i fugacitat, però al mateix temps fixació i permanència. El conte ha de contenir aquesta obertura essencial i primigènia que va d’allò petit a allò gran, d’allò particular a allò general i, per aquesta raó, és tan reveladora aquesta afirmació de Cortázar: “Un conte ha de ser aquella petita llavor que conté un gran arbre”.
Com hem dit, un conte ha de ser síntesi i fugacitat, però ha de ser també permanència, una història sintetitzada per tal d’explicar quelcom més gran. I aquí hi ha la mare dels ous: un conte necessàriament ha de contenir dues històries, una de superficial i evident i una altra de subliminal, que es dóna per sobrentesa. Potser per aquesta raó costa tant enfrontar-se a un bon conte. Si voleu fer la prova llegiu el magnífic conte de David Foster Wallace, que ha estat símbol i ha donat nom a la seva generació: "Encarnación de una generación quemada".
Narrar una història de la vida quotidiana no és escriure un conte. Un conte, un bon conte, és l’expressió d’una motivació personal que empeny un autor determinat a escriure sobre un fet determinat amb l’objectiu de desvetllar la mirada del lector i fer que sorgeixi en ell la curiositat, l’impuls per saber i descobrir allò que hi ha amagat entre línies, apropant-li una ficció que connecti amb la seva pròpia vida. D'altres vegades l'únic objectiu és el de la provocació o la broma allargada (sigui de bon gust o mal gust), un bon exemple és l'inqualificable conte de Chuck Palahniuk que duu per títol (castellà of course) "Tripas", que va provocar que 69 persones es desmaiessin en diverses lectures públiques del text. Voleu fer la prova?
Com hem vist més amunt, la línia que separa conte i novel·la és tan prima que de vegades es confon, depèn només de matisos. García Márquez diu que “un conte és la fletxa en el centre de la diana, mentre que una novel·la és com caçar conills”, per tant, les diferències entre un i altre gènere no deixaran mai de ser subjectives, com ho pot ser la contemplació de qualsevol obra d’art.
De vegades, els lectors ens apropem miops als contes i ens oblidem de posar-nos les ulleres de mirar, ens quedem sovint en la superficialitat de la trama evident i ens oblidem d’endinsar-nos en l’essència del contingut, en el fons, en el matís, en el color, perquè no hem graduat el vidre de mirar i ens conformem amb veure una realitat borrosa i distorsionada. Llegir contes implica concentració, implicació del lector, i massa vegades no som capaços de fer aquest exercici senzill com tampoc el fem davant el text poètic i tendim a veure només la simplicitat davant el mastodontisme de la novel·la.
Richard Ford afirmava que els contes de Chejov eren impenetrables per als joves, ja que en ells hi ha sentiments madurs que un no pot entendre sense haver tingut una experiència prèvia, probablement Ford té raó i per això en literatura les segones oportunitats sempre són productives, el raser del temps ens iguala i es dóna perspectives diametralment diferents.
En la línia de Chejov, John Updike afirmà que “aquests intents de tot just uns milers de paraules retenen els successos, les crisi, angoixes i alegries de la meva vida amb més fidelitat que les meves novel·les”. És precisament per aquesta raó que m’atreu tant la narrativa breu: per la varietat, multiplicitat de temes, punts de vista, estils, efectes, veus, fragments... com la vida mateixa.
Chejov que és el mestre de mestres ho va deixar clar amb una afirmació que va fer fortuna i que resumeix la seva concepció i idea del conte: “Em pregunteu què és la vida? És com si em preguntéssiu: què és una pastanaga. Una pastanaga és una pastanaga i prou”. Per això no és estrany que analitzés la realitat quotidiana i els seus punts obscurs i febles amb la seva característica fredor decriptiva, sense moralismes, sense judicis, sense enaltir-la ni carregar-se-la. La presentava tal i com era, ja n’hi havia prou.
Aquesta forma de contar ha fet fortuna (afortunadament) i ha donat grandíssims escriptors que han elevat el conte a l’alçada d’obra mestra: des de Joyce passant per Chandler, Hemingway, Cheever, Carver, Ford, Updike, Wolff, Spark, Trevor fins a Moore, D. F. Wallace o Munro, entre molts d’altres.