dilluns, 4 de juny de 2012

PER QUÈ M'AGRADEN ELS CONTES?






RAY BRADBURY  (1929-2012)

En aquest raconet vull deixar un petit record a aquest gran escriptor que ha mort avui. Que en tenia de coneixement aquest home! aquí us deixo uns pensaments seus que han fet fortuna:

"Hi ha pitjors coses que cremar llibres, una d'elles és no llegir-los. llibres" 


"Hi ha només dues coses amb les que un es pot ficar al llit: una persona i un llibre". 


"Continuem sent imperfectes, perillosos i terribles, i també meravellosos i fantàstics. Però estem aprenent a canviar."

Ray Bradbury també va deixar una bona colla de relats meravellosos, si en voleu llegir algun cliqueu sobre aquest enllaç: contes de Ray Bradbury



PER QUÈ M'AGRADEN ELS CONTES?


Fa dies que tinc al cap fer una entrada sobre el conte, el relat o la narrativa breu (digueu-li com vulgueu), un gènere controvertit que té tants seguidors com detractors. Des de fa temps he pogut comprovar que grans lectors dels blocs que segueixo habitualment tenen certa reticència davant el conte, un génere que no els acaba d’enganxar i que consideren, alguns, com un gènere menor.
Aquest post, doncs, no pretèn altra cosa que reivindicar (subjectivament, és clar) un gènere que crec que ha de ser considerat amb lletres majúscules, sense menyprear les altres expressions de la prosa literària de ficció. No pretenc, tampoc, fer una apologia de la narrativa breu, però també vull dir que no seré imparcial ni objectiva, alhora d’analitzar el relat, ja que és un gènere que m’apassiona i em permet gaudir plenament de la lectura, amb tot allò que implica: compromís, implicació i esforç. I és per això que crec que és injust carregar-se el conte així, de bones a primeres.
Partint de les teories sobre el conte de personatges il·lustres com Chejov, Cortázar, García Márquez, Borges o Flannery O’Connor i de webs i revistes monogràfiques sobre el gènere com Hermano Cerdo o Puro Cuento, intentaré exposar els motius pels quals el conte no pot ser considerat un gènere menor.
Vagi d’avançada que la meva entrada se centrarà bàsicament en aquell tipus de conte que m’agrada més que cap altre, el que segueix la línia del gran mestre Chejov i que s’ha vist elevat al grau de l’excel·lència gràcies als fantàstics autors nord-americans contemporanis (segle XX i XXI). Dit això, qualsevol lector pot trobar en la narrativa breu l’estil que més li encaixi. Si us va més el conte críptic i intel·lectual llegiu Navokov o Borges; si per la contra busqueu el conte de reminiscència romànitocopoètica podeu trobar un bon aliat en D. H Lawrence o Dylan Thomas; si busqueu el relat fantàstic llegiu i gaudiu Cortázar o García Márquez; si us agrada més el conte modernista trobareu en Hemingway un aliat... i així podríem continuar fins a cansar-nos. Hi ha un conte par a cadascun de vosaltres.
Conte i novel·la són dos gèneres cosins germans (no entraré en diferències òbvies de llargada) sinó que intentaré centrar-me en el fons i en l’expressió mateixa. Suposo que el fet que m’agradi tant la literatura nord-americana contemporània té com arrel el mateix Chejov i la seva visió de la realitat quotidiana i he trobat en el conte de tradició chejoviana, però de factura nord-americana, el millor aliat per a les hores de lectura. El conte és per a mi la millor expressió per reflectir aquesta realitat propera i quotidiana, perquè no aspira a ser literatura ornamental i perquè és el resultat d’una determinada visió de la societat, d’un determinat moment. El conte actua de mirall.
Suposo que a causa del grau de compromís social dels autors nord-americans contemporanis, troben en el relat breu una manera idònia de reflectir i recrear aquest mosaic divers i caleidoscòpic que representa el teixit social modern. Aquest conte de línia chejoviana té molts punts de connexió amb el costumisme, en tant que esdevé testimoni d’un moment, d’una realitat particular que esdevé universal. En aquest sentit, Cortázar comparava el conte amb una fotografia i la novel·la amb una pel·lícula, el conte és la fixació del moment, la novel·la, tota una seqüència. El conte és síntesi i fugacitat, però al mateix temps fixació i permanència. El conte ha de contenir aquesta obertura essencial i primigènia que va d’allò petit a allò gran, d’allò particular a allò general i, per aquesta raó, és tan reveladora aquesta afirmació de Cortázar: “Un conte ha de ser aquella petita llavor que conté un gran arbre”.
Com hem dit, un conte ha de ser síntesi i fugacitat, però ha de ser també permanència, una història sintetitzada per tal d’explicar quelcom més gran. I aquí hi ha la mare dels ous: un conte necessàriament ha de contenir dues històries, una de superficial i evident i una altra de subliminal, que es dóna per sobrentesa. Potser per aquesta raó costa tant enfrontar-se a un bon conte. Si voleu fer la prova llegiu el magnífic conte de David Foster Wallace, que ha estat símbol i ha donat nom a la seva generació: "Encarnación de una generación quemada".
Narrar una història de la vida quotidiana no és escriure un conte. Un conte, un bon conte, és l’expressió d’una motivació personal que empeny un autor determinat a escriure sobre un fet determinat amb l’objectiu de desvetllar la mirada del lector i fer que sorgeixi en ell la curiositat, l’impuls per saber i descobrir allò que hi ha amagat entre línies, apropant-li una ficció que connecti amb la seva pròpia vida. D'altres vegades l'únic objectiu és el de la provocació o la broma allargada (sigui de bon gust o mal gust), un bon exemple és l'inqualificable conte de Chuck Palahniuk que duu per títol (castellà of course) "Tripas", que va provocar que 69 persones es desmaiessin en diverses lectures públiques del text. Voleu fer la prova?
Com hem vist més amunt, la línia que separa conte i novel·la és tan prima que de vegades es confon, depèn només de matisos. García Márquez diu que “un conte és la fletxa en el centre de la diana, mentre que una novel·la és com caçar conills”, per tant, les diferències entre un i altre gènere no deixaran mai de ser subjectives, com ho pot ser la contemplació de qualsevol obra d’art.
De vegades, els lectors ens apropem miops als contes i ens oblidem de posar-nos les ulleres de mirar, ens quedem sovint en la superficialitat de la trama evident i ens oblidem d’endinsar-nos en l’essència del contingut, en el fons, en el matís, en el color, perquè no hem graduat el vidre de mirar i ens conformem amb veure una realitat borrosa i distorsionada. Llegir contes implica concentració, implicació del lector, i massa vegades no som capaços de fer aquest exercici senzill com tampoc el fem davant el text poètic i tendim a veure només la simplicitat davant el mastodontisme de la novel·la.
Richard Ford afirmava que els contes de Chejov eren impenetrables per als joves, ja que en ells hi ha sentiments madurs que un no pot entendre sense haver tingut una experiència prèvia, probablement Ford té raó i per això en literatura les segones oportunitats sempre són productives, el raser del temps ens iguala i es dóna perspectives diametralment diferents.
En la línia de Chejov, John Updike afirmà que “aquests intents de tot just uns milers de paraules retenen els successos, les crisi, angoixes i alegries de la meva vida amb més fidelitat que les meves novel·les”. És precisament per aquesta raó que m’atreu tant la narrativa breu: per la varietat, multiplicitat de temes, punts de vista, estils, efectes, veus, fragments... com la vida mateixa.
Chejov que és el mestre de mestres ho va deixar clar amb una afirmació que va fer fortuna i que resumeix la seva concepció i idea del conte: “Em pregunteu què és la vida? És com si em preguntéssiu: què és una pastanaga. Una pastanaga és una pastanaga i prou”. Per això no és estrany que analitzés la realitat quotidiana i els seus punts obscurs i febles amb la seva característica fredor decriptiva, sense moralismes, sense judicis, sense enaltir-la ni carregar-se-la. La presentava tal i com era, ja n’hi havia prou.
Aquesta forma de contar ha fet fortuna (afortunadament) i ha donat grandíssims escriptors que han elevat el conte a l’alçada d’obra mestra: des de Joyce passant per Chandler, Hemingway, Cheever, Carver, Ford, Updike, Wolff, Spark, Trevor fins a Moore, D. F. Wallace o Munro, entre molts d’altres.